Deia John Lennon que “la vida és allò que passa mentre fas altres plans”. Una idea en la qual sembla inspirada la darrera magnífica obra de Maria Lluïsa Amorós, ‘Berenar sota les moreres’ que concorre un Sant Jordi més a la imprescindible cita anual amb els lectors. Amb gran diferència temàtica sobre la novel·la anterior de l’escriptora, ‘La casa de Rose Warren’, que se centrava en circumstàncies tan dramàtiques com la guerra civil, l’exili i el posterior esclat de la II Guerra Mundial, ‘Berenar sota les moreres’ és una interessant introspectiva sobre la maduresa femenina i, en general, íntima de les persones.

A través de les vides de quatre protagonistes femenines (Magalí, Pia, Olívia i Elisa) nascudes al voltant de mitjans del segle XX i amb vinculacions amb la ciutat de Reus, l’autora aborda qüestions cabdals com la sexualitat, l’amor, el sentiment maternal i la família i, especialment, l’arribada de la vellesa i la mort. Amb un estil literari i argumental molt diferent a ‘Mitja vida’ de Care Santos, i amb la qual temàticament podria tenir certa concomitància en el plantejament inicial, el nou llibre d’Amorós és un penetrant estudi sobre la individualitat femenina que assenyala algunes de les oportunitats perdudes i les assolides de les protagonistes, descobreix algunes de les seves mentides conscients i exposa l’autoengany en què, a cops, es recorre el trajecte de la vida.

Un recorregut (a grans trets) agredolç si es tenen en compte les històries d’unes protagonistes que bé poden representar tota una generació de dones nascudes en un moment de gran transformació social. Tot plegat, un exercici d’exploració d’uns personatges que Amorós desenvolupa amb l’excusa d’un berenar d’amigues organitzat després d’anys de desconnexió física i emocional de les integrants del grup. Una celebració fingida sobre l’amistat en què quatre dones simulen explicar-se un relat de vida que més aviat s’amaguen en aquells aspectes més dolorosos i poc complaents amb una realitat que voldrien diferent.

Reconciliada amb la seva veritable essència, únicament una de les amigues és capaç de trencar el cercle d’engany i mostrar-se més lliurement del que ho havia fet en tota la seva vida. Des del mateix encapçalament de l’obra, les espècies vegetals (moreres, salzes, til·lers, desmais,…) són un fil conductor de les emocions dels personatges i del desenvolupament d’una trama que es passeja per paisatges tan diversos com França, Grècia, Irlanda o Estats Units.

Uns escenaris en què, un cop més, no hi falta la referència a Reus i a la seva història més recent. En definitiva, una lectura sobre la solitud humana i la incapacitat de crear lligams estables ja sigui sota l’espectre de l’amor, els fills o la passió sexual.

Isabel Martínez és periodista.