Diputació i Generalitat recentralitzen a favor de la nova Tarragona imperial

Diferents notícies i mesures adoptades en temps recents per la Diputació de Tarragona i la Generalitat revelen símptomes que aquestes institucions han entrat en una deriva centralista en benefici de la capital de la província i han abandonat la vocació de reequilibri territorial que havien tingut d’ençà dels primers anys vuitanta del segle XX fins fa pocs anys.

Tradicionalment, el catalanisme polític ha estat en contra de l’artificial divisió provincial, així com dels reiterats intents de crear una falsa identitat tarragonina per referir-se als habitants d’aquesta província espanyola anomenada Tarragona. Des de sempre, aquest territori ha inclòs una diversitat que com a mínim permet distingir, a grans trets, entre les Terres de l’Ebre, el Camp i el Penedès.

Després d’anys de lluita per restablir l’autogovern perdut el 1714, l’any 1914 es va aconseguir, no sense grans esforços, constituir la Mancomunitat de les quatre províncies per restablir un poder català que, malgrat les dificultats, va fer una gran feina a favor de la catalanitat.

Posteriorment, amb la Segona República, es va establir un model territorial en què s’esborraven les províncies i s’establia una divisió amb comarques i amb regions o vegueries. Així, Reus era la capital de la IV Regió, amb les comarques de la Conca de Barberà, el Priorat, el Baix Camp i la Ribera de l’Ebre. Malgrat els llaços de tot tipus amb Tarragona, s’establia una regió que pretenia impulsar el reequilibri territorial, el reconeixement de Reus com a capital important del sud del país amb un ampli rerepaís.

El franquisme ens va deixar unes províncies i unes diputacions recaptadores d’impostos i subministradores de serveis als pobles consolidats i més tard, malgrat el restabliment de la Generalitat, aquests òrgans no van perdre cap dels seus poders. El nacionalisme català, i especialment les forces d’esquerres independentistes, van intentar recuperar les vegueries i per això es van fer propostes com la constitució de Catalunya com a província única.

A Reus, aquestes idees i l’anhel de recuperar capitalitat van mobilitzar intel·lectuals i entitats però, a poc a poc i davant la manca de voluntat de la sociovergència de restablir la IV Vegueria, es va passar a reclamar la cocapitalitat en aquest cas d’una previsible Vegueria del Camp. Segurament les altres províncies catalanes no tenen la singularitat de Tarragona on, a banda dels territoris del nord i del sud que cerquen el seu encaix institucional en les vegueries que li són sentides, hi ha dues ciutats gairebé iguals que aspiren a liderar l’avui poc qüestionada Vegueria del Camp. Això passa en altres casos i, com sabem, ha reeixit en el cas del Vallès Occidental amb Terrassa i Sabadell, que comparteixen oficialment la capitalitat de la comarca.

Així doncs, malgrat l’origen espanyolista d’aquesta institució i davant la dificultat de qualsevol reforma del sistema constitucional espanyol de 1978, com podria ser la conversió de Catalunya en província única (aquesta mesura també és vista amb recel pels partits polítics, fins i tot pels catalanistes, per la por que això signifiqui perdre diputats i senadors, és a dir, ingressos econòmics) finalment es van voler compensar aquestes renúncies amb una llei de comarcalització impulsada per Convergència i Unió, que ha representat un esglaó administratiu més, amb uns consells comarcals amb competències parcialment delegades i sense una incidència rellevant en les vides de la majoria de ciutadans.

Malgrat el fracàs de la comarcalització, l’oposició dins de les diputacions era pràcticament inexistent: com que té recursos molt importants, tots els diputats estaven ben retribuïts i els que hi solien estar sempre aconseguien serveis pels seus pobles i territoris. Pocs alcaldes de municipis petits o mitjans volien estar malament amb la Diputació, que els subministrava els serveis o els finançava carreteres, camins asfaltats o polígons, piscines i pavellons.

Avui, els equilibris que representava la institució provincial en la seva política de servei als pobles petits s’ha trencat, més enllà d’ajuts concrets per a festes populars, esdeveniments i alguns equipaments. Els pactes creuats entre ERC i PSC-PSOE han fet que la presidència sigui ocupada actualment per una força que teòricament sempre ha estat en contra de la provincialització i a favor de l’equilibri territorial i que ha cregut en la identitat catalana entesa com a nació. I la vicepresidència és en mans d’un polític que ha lluitat amb totes les seves forces per perpetuar el sistema espanyol del 78, per fer retrocedir la llengua pròpia del país i que va donar un decidit suport a l’empresonament dels líders de l’1 d’Octubre i a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i la suspensió de l’autogovern de Catalunya.

Els diputats actuals són la majoria provinents de les ciutats grans i han estat notòries, malgrat l’opacitat, les bufetades per entrar-hi com a diputat. Les altes remuneracions i l’alliberament de sous per la llei d’incompatibilitats hi fa la resta; els càrrecs d’assessors i directius, entre ells la presidència, són ben sucosos.

En aquests moments, fruit de la lògica de pensament i de les accions del vicepresident, la capital és Tarragona i la identitat tarragonina s’estén no sols a la ciutat sinó a tot el territori provincial. El servei a tots els ciutadans com es fa als països nòrdics amb oficines amb finestreta única a tots els barris i pobles o la facilitació dels tràmits online queden anul·lats per l’ostentació del poder amb la compra per 20 milions d’euros d’un edifici al centre de Tarragona, la resolució de diversos problemes municipals heretats de la sociovergència i que es pretén arreglar-los amb recursos que haurien d’anar a ajudar al reequilibri territorial.

D’altra banda, si en el passat la consciència reequilibradora havia dut certes forces polítiques i entitats a defensar que les seus de les delegacions de la Generalitat com ara Cultura i Agricultura s’establissin a Reus o Turisme a Salou, avui veiem que el Govern de la Generalitat actual no va pas per aquest camí. Sembla que vol centralitzar les diverses delegacions del Govern català en un sol espai, l’antiga presó de Tarragona, mostrant un cop més la visió centralista i provincialista que ha assumit com a pròpia.

I si ens mirem globalment les intencions de Generalitat, Diputació i Govern central veiem com pretenen crear una macro zona funcionarial a l’entorn de la plaça Imperial Tarraco: una nova Tarraco imperial amb 1.500 funcionaris municipals, de la Generalitat i de la Diputació concentrats en un reduït espai de la capital. I tot al voltant de la Subdelegación del Gobierno i de la resta d’organismes del Gobierno de España que, al capdavall, segueix sent qui mana de veritat.

Mentrestant, per esmentar un exemple concret que contrasta amb aquestes mesures, la carretera de Reus a Cambrils continua semblant una carretera que uneix dos petits pobles i no dues ciutats com Cambrils (més de 36.000 habitants) i Reus (més de 108.000 habitants). Podríem dir que tant la Generalitat com la Diputació han espatllat una bona oportunitat per fer una carretera com cal entre els principals nuclis de població del Baix Camp.

I que consti que el rol de la Diputació (i també de la Generalitat) com a garants de l’equilibri territorial cal demostrar-lo no només amb mesures com instal·lar seus o delegacions al territori. També s’ha de fer evident monitoritzant i garantint la qualitat dels dos principals sectors econòmics del Camp, el turisme i la indústria química. No ens val que es miri cap a una altra banda quan es produeixen abusos laborals, discriminacions als catalanoparlants i desastres mediambientals: els responsables del Govern i la Diputació no han d’obrar com a empleats de les empreses i consorcis d’aquests sectors econòmics i sí com a representants públics de tota la ciutadania.

No ens quadra aquesta visió centralista de la Generalitat, ni de la Diputació, ni el paper galdós de la presidenta Llauradó, que avui actua com la vicealcaldessa de Tarragona. L’actual equip de la Diputació està donant, d’aquesta manera, l’esquena a Reus, al territori i al catalanisme històric.

Assemblea de Reus en Moviment