Al món casteller, tradicionalment s’ha fet un ús sovintejat dels malnoms. Una tradició ancestral que s’ha mantingut, amb més o menys intensitat, fins a l’actualitat. El Santi Peñalver va aparèixer a la vida dels Xiquets de Reus ben aviat, quan encara érem una colla molt tendra, pràcticament acabada de néixer. I ell va ser una de les claus del progrés de la colla, tècnicament parlant. El Santi vivia els castells, n’era un apassionat però a més, els estudiava, els teoritzava, i si li afegim la seva vocació com a pedagog, s’entén perfectament que la seva dedicació a la part més tècnica de la colla, fos amb la canalla.
Mestre de castellers i castelleres, i també inspirador d’una certa manera de fer castells, el Santi era home de mar, i com a tal aventurer de mena. I també psicòleg i mestre que va deixar petjada des de La Cava fins al Catllar on hi va fer arrels, tot i que ell portava Tarragona al cor, allà on va néixer i on ens ha deixat per sempre. Precisament és allà on el coneixien a la seva infància com el “xiquet de les viudes”. També en la seva infància va ser casteller actiu als Xiquets de Tarragona, on havia pujat a dosos i quarts dels castells de 7 propis de la colla d’aquella època. El Santi era un personatge polièdric, que investigava si el general Prim havia utilitzat castells en les seves conquestes militars, o bé feia un manual/directori sobre els noms dels peixos al litoral tarragoní,...
La veritat és que abans que arribés el Santi pocs malnoms hi havia a la colla, els “ferros” a tot estirar, però això també ens ho va ensenyar, convertint-se en la major fàbrica de malnoms de Xiquets durant una bona temporada. N’hi havia per a tots els gustos, el “patxinanda”, el “Volvo”, el “Pegaso”, l’”Obèlix”, el “pastisser”, el “Ramon gitano”, el “Joan joier”, el “Pica”, el “peldanyo”, el “fenòmenu”, l’equip belga,... la llista seria llarga i incomprensible per a qui no ho hagi viscut.
I així va ser com un tarragoní, d’aquells que no podia viure sense veure la mar, va fer cap a Reus i es va integrar en aquesta aventura meravellosa que del 1981 ençà són els Xiquets de Reus.
No es tracta de refer la vida del Santi en aquest breu testimoni, però si recordar el que va representar. I quan fas un repàs mental de tots aquests anys, inevitablement venen al cap dues coses. La primera tota la canalla a qui va ensenyar a fer castells, uns quants, i alguns que van ser molt bons (de fet alguns, ara més crescudets, encara ho són). El Santi era molt metòdic, guardava les alineacions de tots els castells que fèiem amb l’alçada i el pes de cada casteller, i els comentaris corresponents. I la segona cosa que em ve al cap és el trio que formaven l’Artur Martí, l’Anton Maria Ballester i ell mateix. A la colla, a les entitats, a la societat en general ningú és imprescindible, per descomptat. Però sí que hi ha persones necessàries arreu. I el trio, que ja ens deuen estar contemplant des del cel dels castells, van ser una de les peces claus per poder posar el fonament del local que avui gaudeix la colla. Molta gent hi ha col·laborat des de diversos àmbits, però ells tres van fer la feina prèvia, van desbrossar el camí, i no era fàcil, dedicant-hi moltes hores. Mentre ho feien en gaudien, i això a la vida és una sort.
Santi, quan arribis al cel dels castellers dona records a tota la tropa que tenim per aquí a dalt, que ja en sou uns quants, segurament que massa. Aquí, mentrestant, us recordarem i us enyorarem.
