50 anys d’un crim execrable

El dia 2 de març de 1974, ara fa 50 anys, en una cel·la de la presó Model de Barcelona, a tres quarts menys cinc de 10 del matí, moria Salvador Puig Antich, ajusticiat al garrot vil i acusat de la mort en un tiroteig al portal número 70 del carrer de Girona del policia Francisco Anguas Barragan. Després el van traslladar al nínxol  2.737 del cementiri de Montjuïc.

El cas va representar i encara representa una de les grans vergonyes judicials del franquisme. Acusat sense cap prova incriminatòria concreta, el seu judici va ser una monstruosa i tràgica pantomima de la dictadura que necessitava marcar un cop de força a les acaballes de la vida de Franco, que es va negar en rodó a fer cas de les moltes peticions internacionals demanant l'indult del Salvador i que volia deixar un sentiment de venjança cega per la mort a mans d'ETA de Carrero Blanco, el teòric hereu del dictador. A Puig Antich se li va negar qualsevol possibilitat de defensa i no només això, la justícia militar va permetre que la policia de Franco manipulés proves i que fins i tot arribés a fer desaparèixer evidències i documents que l'exculpaven del crim de manera clara. 

I de fet, no és només una vergonya imputable a la dictadura de Franco, ja que la democràcia tampoc no s'ha posat mai del costat d'aquesta flagrant injustícia i s'ha negat sistemàticament a revisar un cas que tot i ser una taca per a qualsevol sistema judicial, demana a crits una reparació pública, tardana, molt tardana, però infinitament necessària.

S'ha escrit molt sobre Salvador Puig Antich. La tasca de molts activistes i defensors dels drets humans, impulsada sempre per les seves germanes ha topat de manera constant contra les reticències de la judicatura que, per desgràcia encara conserva tics i racons que tenen molt a veure amb l'herència del generalíssim i de la casta dominant d'aquella època i que s'ha materialitzat en sues negacions per part del Tribunal Suprem de l'Estat espanyol.

Ara Angle Editorial, coincidint amb aquest mig segle d'ignomínia, acaba de publicar 'Salvador Puig Antich. Cas obert'. La revisió definitiva del procés, de Jordi Panyella.

Panyella (Barcelona 1966) és periodista i treballa a la secció de societat del diari El Punt Avui. L'any 2012 ja va publicar 'Fèlix Millet, el gran impostor'i ara ha revistat amb ulls crítics el sumari original i ha entrevistar a bona part dels testimonis directes dels fets, alguns dels quals han acceptat parlar per primera vegada, cosa que aporta un nou valor a la seva investigació.

El resultat, a més de ser una crònica periodística de primer ordre que no fa altra cosa que corroborar el rigor, l'estil i la professionalitat de Panyella, torna a ser un nou clam contra la injustícia que demana, en una època on, per desgràcia, els estaments judicials no surten gaire ben parats d'una mirada crítica, justa i imparcial, la reobertura del cas i la seva necessària reparació posterior. I tot i que fa bullir la sang, llegir-lo és del tot necessari per tot el que explica i per tot el que representa. A més és un magnífic exercici de memòria per a tots aquells que ho van viure més o menys directament i també una gran oportunitat per mostrar un cas excepcional a les noves generacions de joves que tinguin alguna inquietud política o social.

I ja posats, mentre es llegeix aquest llibre, seria bo recuperar la veu de Joan Isaac amb la meravellosa cançó 'A Margalida', una peça dedicada a l'amant eterna de Puig Antich que va marcar a tota una generació i que a hores d'ara, continua tenint una capacitat innata de posar la pell de gallina i de despertar sentiments vius d'amor i d'empatia.