Cal Massó
Resulta interessant veure les coses amb la perspectiva que dóna el temps transcorregut. A partir d’aquest mes Reus gaudeix, al complet, d’un equipament cultural de referència, el “Centre d’Art Cal Massó”.
Ara potser és el moment de recordar-nos de Josep Massó, d’en Pito Massó, i veure com gràcies a la seva complicitat es van posar les bases d’aquest nou centre.
Josep Massó va ser una persona sensible, atenta, sempre predisposada a la tertúlia i la defensa de la cultura. “La fotografia i la muntanya foren les seves passions” escrivia Pere Anguera l’any 2005. En Pito va morir aquell any a causa d’un accident de muntanya, d’una caiguda aparentment sense importància quan tenia més de vuitanta anys, als cingles del Montsant que tant havia estimat i fotografiat. Quina paradoxa!
Quan parlava amb ell l’any 2003 de la possibilitat que l’Institut de Museus de Reus li llogués la nau de l’antiga destil·leria que havia ocupat Persianes Cort va manifestar-me sense embuts quins eren els seus pensaments. En Pito s’estimava la destil·leria, l’edifici, i no volia que acabés com la resta dels edificis veïns, una colla d’unifamiliars estàndards i sense personalitat. Recordava les bombes de la guerra civil que van caure davant la façana del carrer Pròsper de Bofarull i la metralla que assenyala les seves pedres. Demanava, exigia, que no es restauressin, que es mantinguessin com a prova dels bombardeigs que va sofrir la ciutat. Va ser ell mateix qui propiciant el lloguer de la nau “que es destinarà pel llogater a sala d’exposicions i activitats relacionades amb l’art contemporani” impedia que l’edifici de la destil·leria seguís el mateix camí que les antigues cases veïnes: l’enderroc per a fer-hi habitatges particulars.
El posterior camí pel tal que l’equipament esdevingués finalment un centre cultural no va ser fàcil. Com sempre les coses s’han de fer sovint contracorrent, alguns artistes prefereixen mirar a curt termini, desconfien de propostes públiques obertes a tothom, prefereixen encomandes particulars, i per l’altra banda els estaments públics locals consideraven millor deixar-ho per a més endavant ja que estàvem immersos en la posada en marxa del Centre d’arts escèniques i amb l’excusa que uns anys més tard podríem disposar d’espais més importants. Uns anys més tard dels quals no podíem saber si la conjuntura seria favorable. Des de l’Institut Municipal de Museus, amb Jordi Suárez al capdavant i amb Marc Ferran com a director del Museu d’Art i Història, ens vam sentir molt sols però no volíem desaprofitar l’oportunitat. Salvador Juanpere també ens va recolzar.
Gràcies a la complicitat del Departament de Cultura de la Generalitat d’aquell moment, amb Assumpta Bailach com a directora general i Teresa Felip com a delegada territorial, es va presentar el projecte de Cal Massó a la convocatòria de Centre d’arts visuals de Catalunya (16 de novembre 2005). La subvenció atorgada pel Departament no va ser massa important, però el fet d’acceptar el projecte i donar-li suport públic contribuïa a recuperar per la ciutat l’art contemporani i no era fàcil fer-ho en el mateix moment en el qual Reus amb el CAER s’acabava de situar al mapa públic de les arts escèniques del país i quan s’havia tancat el compromís econòmic del Departament de Cultura per tal de fer un nou Arxiu Comarcal i Municipal a la ciutat. Un equipament aquest del arxiu que es preveu que ens properes setmanes esdevingui també una realitat.
La idea del centre d’art contemporani vista amb bons ulls per Pito Massó es va anar fent cada vegada més creïble i encara la va fer més atractiva el suggeridor projecte arquitectònic que David Tapias i Núria Salvadó van dissenyar pensant no només en la nau llogada sinó en tota la destil·leria. Una aposta moderna i diferent que després ha gaudit de reconeixement internacional.
L’obra es preveia que es faria en dues fases i tots pensàvem que no resultaria fàcil completar el projecte. Però vés per on les casualitats s’han anat encadenant i amb només sis anys s’ha passat de llogar la nau per a exposicions (gener 2004), a completar les fases 1 (el 2 maig 2007) i 2 (el 12 de març 2010) del projecte arquitectònic: En morir Josep Massó, amb la seva neboda, Carme Barrull, vam acordar la transmissió de tota la destil·leria a l’Ajuntament (18 de juliol de 2006), i posteriorment l’actual regidora de Cultura, Empar Pont, va decidir presentar l’any 2009 la fase 2 del projecte als Fons Estatals de Projectes per a ajuntaments, aconseguint uns nous recursos externs que han aconseguit el “petit miracle” d’enllestir l’equipament.
Un equipament que com es va dir a la inauguració del 2 de maig de 2007 “ens ha de permetre obrir noves portes a la cultura contemporània. El Centre d’art Cal Massó esdevé a partir d’avui el punt central de les propostes més contemporànies de les diferents disciplines artístiques. Pel Centre hi passaran propostes d’arts visuals, de nou circ, de teatre, de poesia, de cinema o de música contemporània.”
L’antiga destil·leria de licors ha esdevingut centre cultural públic per a la cultura contemporània, el sentiment que va expressar l’enyorat Josep Massó Vidal. Tot molt gratificant. Per molts anys!